El català a França: una llengua reconeguda, però sense oficialitat

El català es pot parlar, ensenyar i publicar a França. També pot tenir presència en la senyalització i en la comunicació pública. Però no és una llengua oficial ni cooficial de la República. El dret francès en reconeix el valor patrimonial sense atribuir als catalanoparlants un dret general a utilitzar-lo en lloc del francès davant l’Administració.

Aquesta distinció explica una situació que pot semblar paradoxal: una mateixa llengua pot rebre suport públic, ser ensenyada a l’escola i figurar en un edifici municipal, mentre el seu ús en un ple de l’ajuntament queda sotmès a límits estrictes. No n’hi ha prou, doncs, amb afirmar que el català està «reconegut» o «prohibit». Cal precisar per a quin ús, davant de qui i amb quines conseqüències.

A la Catalunya del Nord, la qüestió afecta l’escolarització, les relacions amb l’ajuntament, la informació comercial i la intervenció dels electes en els debats.

I. El reconeixement patrimonial del català no equival a la cooficialitat

A. La Constitució protegeix les llengües regionals, però manté la primacia institucional del francès

L’article 2 de la Constitució francesa estableix que la llengua de la República és el francès. La fórmula no regula totes les converses dels habitants de França: fixa, sobretot, una exigència que s’imposa a les persones jurídiques de dret públic i a les persones privades quan exerceixen una missió de servei públic.

D’aquí deriven dues conseqüències complementàries. Els particulars no poden exigir, com a dret general, que les seves relacions amb l’Administració es desenvolupin en una altra llengua. Però tampoc poden ser obligats a utilitzar-la. Un ajuntament no pot condicionar l’accés a un servei municipal al coneixement del català.

Des de la reforma constitucional de 2008, l’article 75-1 afegeix que les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França. El català participa d’aquest reconeixement. La seva protecció forma part del marc constitucional, però no modifica per si mateixa la llengua de funcionament de les institucions.

El Conseil constitutionnel ho va precisar en la decisió núm. 2011-130 QPC, de 20 de maig de 2011: l’article 75-1 no institueix un dret o una llibertat garantits per la Constitució que puguin invocar-se, per aquest sol fonament, en una qüestió prioritària de constitucionalitat.

El precepte dona suport a les polítiques de promoció, però no permet deduir-ne automàticament un dret individual a obtenir una resposta administrativa en català o un dret municipal a substituir el francès en els actes oficials.

B. Les iniciatives locals i la Carta europea no creen un estatut oficial alternatiu

Les cartes locals de promoció lingüística i els compromisos de les institucions territorials poden afavorir la presència del català. El seu abast s’ha d’interpretar, però, dins de les competències de cada col·lectivitat i del marc constitucional.

Una declaració local no pot establir una cooficialitat que la Constitució no preveu. Pot orientar ajuts, actuacions culturals, comunicació bilingüe o mesures de transmissió lingüística. No pot atribuir al català els mateixos efectes jurídics que al francès davant totes les administracions i jurisdiccions.

També cal distingir aquests instruments locals de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Aquesta última és un tractat del Consell d’Europa, una organització diferent de la Unió Europea. França la va signar el 7 de maig de 1999, però no l’ha ratificada.

En la decisió núm. 99-412 DC, de 15 de juny de 1999, el Conseil constitutionnel va considerar que determinades disposicions de la Carta eren contràries a la Constitució, especialment pel reconeixement de drets específics a grups de parlants i pel dret d’utilitzar altres llengües en la vida pública.

No es pot presentar aquest tractat com una norma ratificada que obligaria les administracions franceses a tramitar ordinàriament els assumptes en català.

La mateixa decisió de 1999 recorda, però, una precisió sovint oblidada: l’article 2 no prohibeix les traduccions. Aquesta possibilitat obre un espai real al bilingüisme, sempre que es respectin les exigències relatives a l’ús del francès.

II. El català té espais d’ús efectius, amb límits diferents segons l’activitat

A. Als ajuntaments, la traducció al català és possible, però el francès ha de conservar el seu lloc

La controvèrsia sobre els plens municipals il·lustra aquests límits. Diversos municipis dels Pirineus Orientals van modificar els seus reglaments interiors per permetre als electes expressar-se en català, acompanyant les intervencions d’una traducció al francès.

El Tribunal administratif de Montpellier va anul·lar aquestes disposicions el 9 de maig de 2023. La Cour administrative d’appel de Toulouse va confirmar les anul·lacions mitjançant sentències de 12 de desembre de 2024, entre les quals la núm. 23TL01383, relativa als Banys d’Arles i Palaldà, oficialment Amélie-les-Bains-Palalda.

La precisió és important: la cort no va considerar suficient que l’ús del català fos facultatiu ni que s’hi afegís una traducció francesa. Va rebutjar un reglament que permetia expressar-se directament en català en el debat institucional, amb el francès com a traducció.

En canvi, va indicar expressament que les intervencions i la presentació dels acords, un cop expressades en francès, poden ser traduïdes al català. L’ordre i la funció atribuïda a cada llengua no són, en aquest raonament, detalls purament materials: determinen si es respecta la llengua de funcionament de la institució.

Tampoc és exacte atribuir tota la solució a la llei Toubon. La cort no va confirmar el fonament de l’anul·lació basat en aquesta llei; va retenir la vulneració de l’article 2 de la Constitució. La protecció legislativa de les llengües regionals no permet apartar aquesta exigència constitucional.

Per a un ajuntament que vulgui introduir el bilingüisme, la conseqüència pràctica és concreta: cal distingir el text francès de l’acord, la intervenció en francès i la seva traducció catalana. Un reglament que es limiti a autoritzar l’ús indistint de qualsevol de les dues llengües no ofereix la mateixa seguretat jurídica.

Això no significa que el català hagi de desaparèixer dels edificis o dels espais públics. L’article 8 de la llei núm. 2021-641, de 21 de maig de 2021, coneguda com a llei Molac, permet als serveis públics mostrar traduccions en les llengües regionals en la senyalització dels edificis, de les vies de circulació i dels principals suports de comunicació institucional.

Un rètol bilingüe francès-català i un acord municipal redactat només en català plantegen, per tant, qüestions jurídiques diferents. El primer pot correspondre a una possibilitat expressament prevista per la llei; el segon s’enfronta a l’obligació d’utilitzar el francès en els documents administratius.

Afegir una versió catalana i substituir la versió francesa són operacions jurídicament diferents.

B. L’ensenyament i la vida social ofereixen possibilitats que l’absència d’oficialitat no elimina

En matèria educativa, l’article L. 312-10 del Code de l’éducation preveu un ensenyament facultatiu de llengua i cultura regionals i un ensenyament bilingüe en francès i en llengua regional. Aquest ensenyament es promou prioritàriament als territoris on les llengües són utilitzades. El català forma part de les llengües expressament incloses en el marc ministerial d’ensenyament de les llengües regionals.

Cal distingir, però, estudiar català, rebre ensenyament bilingüe i seguir un model immersiu. No són fórmules intercanviables, ni tenen exactament les mateixes implicacions constitucionals.

En la decisió núm. 2021-818 DC, de 21 de maig de 2021, el Conseil constitutionnel va censurar la disposició de la llei Molac que introduïa l’ensenyament immersiu en els programes de l’ensenyament públic. El va entendre com un sistema que utilitza la llengua regional com a llengua principal d’ensenyament i de comunicació dins del centre.

D’aquí no es pot deduir que qualsevol pràctica d’immersió o qualsevol escola que ensenyi en català sigui il·legal. La circular ministerial de 14 de desembre de 2021 preveu l’ensenyament bilingüe mitjançant un mètode immersiu, de caràcter necessàriament facultatiu, amb una articulació entre les dues llengües i amb garanties relatives a l’aprenentatge del francès. També manté el francès com a llengua de comunicació amb les famílies i els interlocutors institucionals, sense excloure traduccions.

La circular no pot derogar la Constitució ni la decisió constitucional. Cal llegir-la com un marc pedagògic que pretén respectar-ne les exigències. Per valorar una situació concreta, s’han d’examinar el règim del centre, el projecte educatiu, l’elecció de la família i el lloc efectiu del francès.

Per als pares, la primera comprovació útil no és només si l’escola es presenta com a «catalana», sinó quin ensenyament ofereix, sota quin règim i amb quina continuïtat. El reconeixement de l’ensenyament regional no garanteix automàticament una plaça en qualsevol centre escollit.

Fora d’aquest marc institucional, la llibertat d’expressió permet escriure, editar, representar una obra o mantenir una activitat associativa en català. L’absència d’oficialitat no limita la llengua a la conversa familiar: també pot tenir una vida pública, cultural i editorial.

En l’activitat econòmica, aquesta llibertat s’articula amb obligacions específiques. La llei Toubon imposa el francès per a determinades informacions relatives a l’oferta i la presentació de béns o serveis. Això permet afegir-hi el català, però no prescindir del francès quan la llei l’exigeix. Un comerç que vol comunicar en català ha de comprovar, en particular, la informació destinada als consumidors.

El criteri pràctic és identificar l’acte i la funció de la llengua. No es resol igual una publicació cultural, una classe bilingüe, un cartell municipal o un document administratiu. Defensar i promoure el català exigeix conèixer aquests espais d’ús i les condicions que els governen.

Una eventual cooficialitat plantejaria una qüestió constitucional que una simple decisió local no pot resoldre. Sobre aquest marc, vegeu l’anàlisi del despatx sobre la reforma de la Constitució francesa, publicada en francès.